Quan parla l’intel·lecte

A principis de setembre la selecció portuguesa de futbol es va enfrontar a la de Xipre, a Nicòsia. Durant el partit, els afeccionats xipriotes cantaven “Messi... Messi...”. Ho feien per punxar Cristiano Ronaldo, que es pica sempre que algú esmenta el nom del futbolista argentí. És tan evident que això el treu de polleguera que –segons explica l’agencia Efe– des de fa dies els mitjans de comunicació portuguesos adverteixen que la Federació Danesa de Futbol ha recomanat als aficionats que segueixin la mateixa tàctica en el partit que avui s’ha de jugar a Copenhaguen entre Dinamarca i Portugal.

No sé si avui els càntics es repetiran ni si aconseguiran l’efecte desitjat, perquè de vegades passa que si burxes massa despertes la bèstia i t’acaba clavant uns quants gols, com a Xipre. Mentre esperem veure si passa el mateix aquest vespre, és interessant observar com Ronaldo explica que els crits no l’afecten i, en canvi, la manera com ho explica demostra que l’afecten molt. A Nicòsia, un cop acabat el partit, Ronaldo va dir, en relació als crits: “Els he de sentir, com a jugador que està dins del camp, però estic segur que no és tot l’estadi qui els fa, ja que a qui li agrada el futbol li agrada veure Ronaldo”. Aquesta actitud de dur-se ell mateix la pancarta és la seva habitual. Fixem-nos, però, que aquesta última frase –que ell és tan bo que no hi pot haver ningú a qui li agradi el futbol que no li agradi veure’l a ell– xoca frontalment amb el fragment previ, quan diu que està segur que no és tot el camp qui es fot amb ell. Algú que realment està convençut que és i serà sempre la rehòstia en patinet no s’aferra a la misèria d’al·legar que només el burxa una part de l’estadi.

A més, algú que de debò està segur d’ell mateix no es posa mai en evidència titllant d’anormals els que el critiquen. Això és el que va fer diumenge, abans d’entrenar-se amb la selecció portuguesa per preparar el partit d’avui a Copenhaguen. Preguntat un cop més pels càntics de “Messi... Messi” que es van sentir a Nicòsia, Ronaldo va contestar que no els dóna importància perquè els van dir “alguns anormals”. Ja hi tornem a ser, perquè si de debò no els donés importància no diria que els que els profereixen són “anormals”. Si els diu això és precisament perquè els dóna tanta importància que se sent ofès! Fixem-nos, a més, en la paraula que fa servir – anormal–, que els últims anys ha aparegut en el vocabulari dels agressius en substitució de subnormal. Com que fins i tot els energúmens han entès que quan diuen subnormal a algú es retraten ben retratats, recorren a una paraula substitutiva. Pensen subnormal però es frenen i diuen anormal, com si els altres ens maméssim el dit. Ronaldo fa exactament això. Tan ric, tan guapo i tan gran jugador com diu que és, i cada cop que obre la boca sents vergonya aliena.